Realisme social

El realisme social és el terme utilitzat per a designar l'obra produïda per pintors, gravadors, fotògrafs, escriptors i cineastes que pretén denunciar les condicions socioeconòmiques de vida de la classe treballadora com a mitjà per a criticar les estructures de poder que sostenen aquestes condicions injustes. Tot i que les característiques del estil varien d'un país a un altre, gairebé sempre empra una forma de realisme descriptiu o crític.^[1]

De vegades el terme s'utilitza de manera particular per a designar el moviment artístic que va florir entre les dues guerres mundials com a reacció a les dificultats i problemes que va patir la societat després del Crac del 29. A fi de fer l'art accessible a un públic més ampli, els artistes van recórrer a retrats realistes de treballadors anònims i de persones populars com a icones heroiques de coratge davant de l'adversitat. Amb aquest objectiu polític volien exposar el deteriorament de les condicions reals de les classes populars i passar comptes amb els governs i sistemes socials existents.^[2]

El realisme social no s'ha de confondre amb el realisme socialista, la forma d'art soviètica que va ser institucionalitzada per Ióssif Stalin el 1934 i, posteriorment, va ser adoptada pels partits comunistes d'arreu. També és diferent del realisme ja que no només presenta les condicions dels pobres, sinó que ho fa transmetent les tensions entre dues forces oposades, com ara entre els pagesos i els terratinents.^[1] Tanmateix, de vegades els termes realisme social i realisme socialista s'utilitzen indistintament.^[3]